No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

19 de maig de 2016 a les 19 h. Biblioteca de Cal Rajoler. Esperit poètic del vi i esperit del vi en la poesia.

19 maig 2016

Recital poètic sobre LA POESIA I EL VI amb l’acompanyament musical de Marina Serra, violinista.

 

La terra i els seus fruits s’interrelacionen des de temps antics i l’ésser humà, sota els seus efectes, integra, vivifica i promou la convivència amb les forces de la naturalesa en el camp religiós, polític, social i cívic. En aquesta interrelació hi juga un paper des d’el símbol la vinya, talment com un model de societat i i un joc de relacions emotives i passionals dels fruits de la vinya, jocs que siguin de l’ordre que siguin reben un nom: amor.

La Bíblia, un dels llibres dels inicis de la història, amb el seu llibre EL CÀNTIC DELS CÀNTICS, ens introdueix en aquest joc des dels primers versos quan ella li diu al seu enamorat:

“Les teves carícies són més dolces que el vi.

Són embriagants els teus perfums,

Aroma que s’escampa és el teu nom;

Per això les donzelles s’enamoren de tu.

Atrau-me darrere teu! Correm!.

El rei m’introdueix a les seves estances.

“Amb tu fruirem i farem festa”.

Assaborim més que el vi les teves carícies!

Amb raó s’enamoren de tu.”

 

Els efectes del vi  s’estenen a tota mena de models socials, de tal manera que en la mitologia antiga s’hi venerava el déu del vi amb els noms de Dionís i Bacus. Carlos Alvarado ens ha fet arribar aquest poeta dedicat a Dionís:

“Dionisos se balancea

desnudo y ébrio

sobre el lomo de su pantera,

pellejo tinto de las uvas

musgoso pelo.

El camino opone piedras,

la cuesta apenas comienza,

alfombra de asfodelos.

El extiende su brazo, indiferente

al dispendio del vino

que en el suelo vierte.

Le apoyan los sátiros en viejos tiranos.

Las ninfas brincan, cabras de ríos.

Aulós y pandoras, lires i sistros,

Mujeres y Hombres encarnan los ritos.

El

parece no creerse aquello de dios

Anda esparciendo a gotas

los ojos rotos de su granada.

Dionisos… vaivén i desdén.

 

El poeta àrab Abu-Nuwas, de finals del segle VIII i principis del IX, amb aquest poema ens confirma la presència i incidència del vi en la societat

 

“Són quatre coses

Les que revifen

El cor i el cos,

L’esperit i l’ànima:

L’aigua, el jardins,

El vi clarós

I un rostre vell”.

És en les darreries del romanticisme que el poeta Charles Baudelaire (1821-1867) que ens defineix el vi amb el poema  L’ÀNIMA DEL VI, que llegim en el seu poemari  LES FLORS DEL MAL.  La traducció és de Xavier Berenguel.

 

“Un vespre, el cor del vi cantà dins la botella:

Home, és a tu qui adreço, oh amat desheretat,

dins ma presó de vidre i el meu foc de grosella,

un cant ple de llum viva i de fraternitat!

Sobre el tossal en flama, conec prou bé la mida_de pena, de suor i de sol

sufocant

que cal per donar-me ànima per engendrar ma vida:

però no serè gens deslleial, ni bergant,

car una joia immensa, de tot jo s’apodera

quan gorja avall d’un  home, que el treball malmeté,

troba una dolça tomba en sa tèbia pitrera

on més a pler m’hi estic que en el meu fred celler.

¿No sents ressonar encara dominicals tonades

i al meu pit palpitar-hi l’esperança brogent?

Recolzat a la taula, m’anegues retrossades,

cantaràs mes lloances i et sentiràs content;

il·luminarà els ulls de ta muller entendrida;

al teu fill tornarà la força i els colors

i seré pel teu fràgil atleta de la vida

l’oli que vigoritza el cos dels lluitadors.

En tu davallaré, vegetal ambrosia,

àuria llavor plantada per l’etern Sembrador,

perquè del nostre amor neixi la poesia

que brollarà vers Déu: flor d’insòlita olor.

La bíblia ens ha introduït el recital, un curt recorregut ens ha parlat de la incidència del vi, fruit de la vinya, en la humanitat. No és cap secret la importància del vi en el catolicisme i són molts els capellans que han escrit poemes excel·lents. Climent Forner i Escofet, capellà, poeta, nascut l’ant 1927, amb motiu dels seus 80 anys va publicar el volum dels seus poemes “PRENEU-M’HO TOT, DEIXEU-ME LA PARAULA”. En un poema Carta al rector de Vallfogona ens parla de la problemàtica que presenta escriure poesia religiosa. Diu:

 

“Puja una aspra olor de most

d’alguna tina veïna.

La collita setembrina

amb les pluges de l’agost

s’ha ben aigualida tost

fins a penúries extremes.

Seran prou els meus poemes,

espremuts com un raïm

vers a vers, rim a rim,

més magres que les veremes…

 

El següent sonet, mística pura, ens demostra de quina manera supera les dificultats i que l’aigua de la seva inspiració saona no ofega. Fa referències  als indrets de les seves estades, que diferencia de les de Ramon Llull, Randa.

Cant de Climent

“És tan deliciós el teu silenci

que ni de Bach el màxim oratori.

Ah, com em dol no escoltar-lo més

tant com la nit i el dia m’hi conviden!

Sóc a Viver, no a Randa, no hi ha vinya,

però unes parres bíbliques decoren

de casa la façana amb raïmades

de macabeu i picapoll dolcíssims.

Lo monestir de Serrateix ressona

de cants gregorians, i en regalima

la pau que regna en boscos i sembrats.

Amor m’has pres tan follament que em cega

m’obre ensems l’oïda al cor dels àngels

i les merles, els cucuts i les estrelles.”

 

CANT A LA VINYA DE MARIÀ MANENT

Amb aquest poema Marià Manent fa un passeig per l’any natural amb la presència de la vinya i de com repercuteix en cada etapa i estació.

 

“;Sigui el meu cant per la vinya fecunda,
que em don la sang, com la sang de les venes,
roja i ardent, car el sol és a dintre
i en cada glop em nodreix de la posta
i de la llum violent del migdia
canicular; i dels vents i de les aigües
del setembre, pesant de la fruita
i purpurenc com la poma.

APRENGUI EL SENY DAVANT TEU, OH MA VINYA!
la paciència i el ritme que et menen,
com en el bell contrapunt d´una dansa,
amb una igual i diversa mesura.
Aprengui el seny el turment de la soca
de cada cep, com un braç de la terra,
que si ens apar moridor cada anyada,
rítmicament treu la nova florida.

Ara em sotjava la nit temorenca
per la finestra on l´estrella reposa,
i el vi sagnant dins el veiri cantava
com el ressó d´una música antiga.
Ara el teu vi jau al cor de la fosca
i en la frescor del celler perfumada,
que té un regust de cançons de verema
dins el silenci pesant de l´octubre.

.(2)

“;Vénen els dies que l´aire ens fragel.la,
glaçat i fi com la fulla d´un glavi,
i fins la nua blavor fredolica
és tremolant com l´alzina i el núvol.
Vénen els dies que luu sense boira,
amb cada pi, la muntanya precisa;
quan ja no tens ni una mica de pàmpol
i t´amplifica la teva nuesa.

LLavors romans pacien i callada
dessota els vent que esbandeixen la terra
i a poc a poc et van fent una música
perquè més dolç t´acompanyi el capvespre.
Passa la nit de febrer i ets ben viva
en la sarment mutilada i la soca
a la implacable fredor de la lluna,
quan és un gra de raïm cada estrella.

Vinya ancestral, en la meva lloança
alena el flam immortal dels qui foren,
ara que el cos jau a dintre la terra,
com és colgada l´arrel de la vinya.
Dins el record lluminosa perdura
aquella flama que mena els meus passos,
com dels qui foren perdura l´empremta
en els camins i en els ceps de la vinya.

 

.(3)

La primavera ens abriga d´aromes
més que el sentit l´esperit ens penetra,
i en cada cep la verdor novençana
és vellutada al damunt de l´escorça.
Canto la joia florida i profunda
d´abandonar-se amb un cep a la vora,
mirant el vespre i el blau d´ametista,
sentint ben clar com palpita la terra.

Clara sentint la suau companyia
dels qui cavaren la vinya i curaven
de treure el pàmpol inútil i fondre
l´empelt amb l´alta sarment infecunda.
Sentint al fons de la llum moradenca
el seu trepig vagament, i en la fosca
endevinant el seu cos com un arbre
arran del cep més llunyà de la vinya.

¿Qui dirà el goig de la tarde madura,
quan el raïm és daurat i s´esquerda
la pell del cep i la sang del crepuscle
diríem que és una fruita que esclata?
Fou aquell temps que hi anava l´amiga
fina i suau, en la tarda més lenta;
fou aquell temps que els infants hi jugaven
com una dolça garlanda de joia.

¿Qui dirà el goig de la tarda madura,
quan pels camins on els carros trontollen,
es vessa el most i un olor de VEREMA,
en el polsim de la boira que passa?
Damunt el cup lluu l´ofrena madura,
policromada talment com la posta,
i en els cellers de la fresca penombra
fa una claror la daurada collita.

 

El vi

“Alegreu-vos, pare Adam” (Joan Timoneda)

Vicent Andrés Estellés ens parla dels efectes del vi en la vida del dia a dia i la força que encomana a l’esperança per superar les dificultats plantant cara a la vida:

 

NO podía faltar el vi damunt la taula.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la nit: el vi encenia la taula,

encenia la casa, encenia la vida.

Una vella litúrgia el posava a la taula:

una vella litúrgia nocturna, inescrutable,

encenia la sang, palpitava en els ulls.

Una solemnitat, un ritu que venia

des de la n it, la nit febril de la caverna.

El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.

S’oficiava el vi, lentament i greument.

Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa.

I un got de vi, solemne. Parle del vi dels pobres

begut solemnement, l’aliment de la cólera,

el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.

El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,

l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.

 

Una copa de vi és com un poema, de Pere Tapies.

Amb aquest poema lúdic de Pere Tàpies cloem aquest recital amb un somriure a la vida, plena de llàgrimes i rialles.

Si el dia es lleva gris i el sol s’amaga,
darrera un núvol gros de color carbó,
obre de bat a bat la balconada

i davant d’una copa de vi ben bo.

Deixa que el dia passi sense cap pressa,
deixa que el temps circuli sense avisar,
deixa que el vent s’endugui la paperassa,
deixa que el dia passi, deixa’l passar.

Que una copa de vi és com un poema
per anar tastant-lo molt lentament,
una copa de vi és un poema,
per saborejar-la pausadament.

Si el dia es lleva net i sense lleganyes
i els arbres canten i ballen per tu i per mi,
que et sembla si per que fa un bon dia,
brindem amb una bona copa de vi.

Deixa que el dia passi sense cap prssa,
deixa que el temps circuli sense avisar,
deixa que el vent s’endugui la paperassa,
deixa que el dia passi, deixa’l passar.

Que una copa de vi és com un poema
per anar tastant-lo molt lentament,
una copa de vi és un poema,
per saborejar-la pausadament.

I si el dia es lleva amb una rialla,
i el cel brilla com la pell d’un pebrot,
obre de bat a bat la teva ànima
i omple la copa de vi fins a dalt de tot.

Deixa que el dia passi sense cap prssa,
deixa que el temps circuli sense avisar,
deixa que el vent s’endugui la paperassa,
deixa que el dia passi, deixa’l passar.

Que una copa de vi és com un poema
per anar tastant-lo molt lentament,
una copa de vi és un poema,
per saborejar-la pausadament.