No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

22 de juliol POESIA MODERNA DELS EEUU

Un poema complet és un poema on una emoció ha trobat el seu pensament i el pensament ha trobat les seves paraules.

Robert Frost sempre deia que un poema comença amb plaer i acaba amb saviesa. Un dels seus poemes més celebrats és aquest “El camí escollit”.

Dos camins divergien aI bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se’l veia
desaparèixer rere el sotabosc.

Però vaig triar l’altre, igual de bell
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d’herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, l’un com l’altre
havien estat fressats quasi igualment.

Aquell matí se’ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.

D’aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d’un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tots fos diferent.

Bufff. Queda clar que us he de fer menys presentacions i anar
més ràpid als poemes. T.S. Eliot és un altre dels monstres poètics que escoltarem
avui. Ens aboca els seus poemes de manera visceral, no ens allarga la mà, ens
escorxa el cor. Little gidding, part IV.

El colom que baixa esquinça l’aire
amb flama de terror incandescent
les llengües del qual proclamen
l’únic alliberament del pecat i l’error.
La sola esperança o bé desesperança
és en la tria entre flama i flama,
perquè del foc el foc ens redimeixi.

Qui doncs inventà el turment? L’Amor.
Amor és el Nom poc corrent
rere les mans que van teixir
la insofrible camisa de flames
que cap poder humà no pot treure’s.
Sols vivim, sols sospirem
consumits per un foc o un altre.

La vida és un seguit de cruïlles físiques i mentals, o del cor. El
poeta e.e. cummings escrivia les seves inicials en minúscula, el cor salta normes,
els versos, els noms, també. Poema 92 de 95 Poemes.

porto el teu cor amb mi (el porto en
el meu cor) mai no me’n separo (a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada; i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva, amor meu)
no temo
cap fat (perquè tu ets el meu fat, vida meva) no
anhelo
cap món (perquè preciosa tu ets el món meu, veritat
meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida; que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor (el porto en el meu cor)

Els poetes ens poden dur a la reflexió des del seu patiment a
vegades falsament impostat. Què va dur a Edgar Lee Masters a fer un llibre
extens de poemes amb epitafis punyents? Aquí el d’un tal Homer Clapp

Moltes vegades Aner Clute, a la porta,
em negà el petó de comiat.

Em deia que no abans de ser promesos formals,
i amb un fred toc a les mans
em desitjava la bona nit quan l’acompanyava a casa
des de la pista de patinatge o després de la predicació.
No bé s’apagava el so de les meves passes allunyant-se
que Lucius Atherton
-ho vaig saber quan Aner es mudà a Peòria-
es colava per la seva finestra o la duia a passejar en cotxe. La impressió que em causà això, em va fer assentar el cap,
i vaig col•locar tot el capital que em deixà el pare
en la fàbrica de conserves per aconseguir el lloc
de cap de comptabilitat, i ho vaig perdre tot.
I aleshores vaig comprendre que jo era un dels ximples
de la vida a qui només la mort tractaria igual
que a tots els altres homes,
i així em podria sentir com un home.

De Djuna Barnes, autora d’aquella novel•la imprescindible, El
bosc de la nit, T.S. Eliot va dir que la seva prosa atreia els lectors de poesia.
Paradís.
Aquesta nit he estat una hora al Paradís;
allí hi havia una ploma del Gall que Cantà.
Allí hi vaig escoltar l’eco del Petó que Matà,
i en la foscor, al voltant de passades agonies
hi brunzien petites mosques.

Djuna, això va ser a la nit. No tens un vers per ara mateix?

Si algú gosa preguntar
“què tal és enamorar-se d’una a qui no pots rebutjar,
a una que és molt més jove que tu?”
Com hauria de ser, contestem, per a qui
pot provar que la caiguda
de la dent de llet a la llengua,
és ja prou tardor a la boca.

(¿Els joves?)

Les dones van posar passió a la poesia i la passió no té embuts
ni eufemismes. Anne Sexton, Cançó per a una dama.

En aquell dia de pits i malucs prims
la finestra pigallada de mala pluja,
la pluja que queia com un ministre,
vàrem copular, tant sensates com insensates.
Jèiem com culleres mentre la pluja
sinistra ens queia com mosques als llavis
i als ulls contents i als malucs prims.

“L’habitació és tan freda amb la pluja”, vas dir
i tu, femenina, amb la teva flor
deies novenes als meus colzes i turmells.
Ets un producte nacional i poder.
Oh, el meu cigne, el meu escarràs, la meva estimada rosa
flonja,
fins i tot un notari aixecaria acta del nostre llit,
mentre em pastes i llevo com pa.

De la poesia estripada de l’Anne Sexton, a la de la Denise
Levertov: Cançó per a Ixtar.

La lluna és una porca
que gruny a la meva gola.
El seu fulgor em travessa
i el fang del meu forat brilla
i esclata en bombolles d’argent.

Ella és una porca
i jo sóc una porca i una poeta.

Quan obre els seus llavis blancs
per a cruspir-se’m, li torno la mossegada
i la lluna se sacseja en riallades.

En l’obscuritat del desig
ens estremim i grunyim, grunyim i brillem.

La poesia va estar en l’eclosió de la contracultura beatnik i dels
canvis en la filosofia o la música. Allen Ginsberg és una de les seves figures
mítiques. I Howl, Udol és una de les seves fites eternes. Aquí un fragment.

He vist les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria, famèliques histèriques nues.

aquells que deambulaven sens rumb a mitjanit
pels desossadors de trens, preguntant-se on anar,
i anaven, sense deixar cap cor trencat,


aquells que es feien marques de cigarrets als braços
cremant-se’ls per protestar contra la boira narcòtica
del tabac del Capitalisme,

Tot és sagrat! Tothom és sagrat! pertot és sagrat!
tots els dies són eterns! cada home és un àngel!

La màquina d’escriure és sagrada el poema és sagrat
la veu és sagrada els oïdors són sagrats
l’èxtasi és sagrat!

Sagrada la sobrenatural extra brillant intel•ligent
amabilitat de l’ànima!

I si Allen Ginsberg és mític, Lawrence Ferlighetti no queda
enrere. Manifest populista, fragment, en diàleg amb el mateix Ginsberg.

Poetes, surtin dels seus armaris,
obrin les finestres, obrin les portes de bat a bat,
han estat hivernant un temps massa llarg
en els seus petits mons tancats.

No ens queda temps per a asseure’ns allí
mentre hi ha un home que crema la seva casa
per a rostir un porc gras.

No són temps perquè l’artista s’amagui a les alçades,
més enllà, darrera de l’escena,
indiferent, entotsolat en les seves ungles,
refinant-se fins a perdre l’existència.
No és temps per als nostres pobres jocs literaris
no és temps per a les nostres paranoies i hipocondries,
no és temps per a posseir riqueses i tenir la pell fina,
és temps només per a la llum i per a l’amor.
Hem vist a les millors ments de la nostra generació
desplomar-se d’avorriment
en les lectures de poemes.
La poesia no és una societat secreta,
Tampoc no és un temple.

és temps de mirar cap endavant

és temps de comunicar-se amb totes
les ànimes sensibles,
tots vostès, “Poetes de les Ciutats”
classificats en els museus, incloent-m’hi jo,

tots vostès, poetes de tallers,

tots vostès, poetes excèntrics i al•lucinats,
poetes concrets, pre-accentuats,
poetes cunni lingus,

tots vostès, llibertins del metro
que mai no s’han gronxat en un bedoll,
vostès, mestres del haikú de supermercat,

vostès, els irrealistes sense visió,
vostès, els superrealistes que s’amaguen a si mateixos,
vostès, visionaris de rebotiga,

vostès, els policies de la Poesia;

La Poesia ha mort, visca la Poesia!

La Poesia encara baixarà dels cels
als carrers que són oberts.
No cal aixecar-hi barricades ja,
les voreres s’animen de rostres
de bells homes i dones que hi caminen,
amb criatures adorables pertot arreu,
i en els ulls de tots el secret de tots,
encara que segueix enterrat,
els fills salvatges de Whitman encara dormen allí,
despertin i surtin a caminar a l’aire lliure!

Més calmat i introspectiu, Kenneth Rexroth reflexiona d’una altra
manera. El temps és una sèrie inclussiva va dir McTaggart. McTaggart va ser un
filòsof idealista de principis del segle XX, preocupat per la irrealitat del temps.
Poema de Kenneth Rexroth: El temps és una sèrie inclussiva de McTaggart.

En un sol minut ens direm adéu
me n’aniré conduint i et veuré
creuar el bulevard pel mirall retrovisor.
Potser puguis distingir la part posterior del meu cap
perdent-se enmig del trànsit
i després no ens tornarem a veure’ns mai més.
Això passarà només en un altre sol minut.

Anirem un pèl enrere i escoltarem a un altre dels principals
poetes americans de la primera meitat del segle XX, Wallace Stevens. Un
fragment del llarg i famós poema L’home de la guitarra blava.

L’home acotxà la seva guitarra blava,
un sastre vulgar. El dia era verd.

Li van dir: “La teva guitarra és blava
i no toques les coses com són”.

Va dir l’home: “Les coses com són
poden canviar en la guitarra blava”.

Li van dir: “Tant se val, toca una cançó
que sigui nosaltres encara que ens excedeixi

una cançó en la guitarra blava
de les coses exactes com són”.

Jo sóc originari d’aquest món
i penso en ell com hi pensa un nadiu

però mai originari de la ment
pensant aquelles idees que són meves,

No podia ser una ment, l’onada
per on llisquen algues vacil•lants

detingudes, no obstant, com fotos
el vent que aixeca fulles mortes.

Inhalo aquí una força més profunda
i parlo i em moc sempre tal com sóc

i les coses són com jo les penso.
Dic que són dins la guitarra blava.

Un altre poeta del temps de Wallace Stevens és William Carlos
Williams. El terme.

Una làmina rebregada
de paper d’embolicar
de mides

i volum semblants
a les d’un home anava
rodolant

pel vent mandrós i
rodolant
carrer avall quan

un cotxe hi passà
pel damunt i
l’esclafà

a l’asfalt. Ben al contrari
que si fos un home, s’aixecà
un altre cop rodolant

pel vent mandrós i
rodolant igual
que abans.

Un poeta desmesurat i molt influent, de vegades incomprès i
discutit, és Ezra Pound. Aquí, un tast d’Un esborrany de XXX Cantos.
Escèptic contra tot això, hom cerca els vius,
entossudit contra els fets. Les flors marcides
esborren el que ja són set anys, sense resultat.

Temps que la goma esborra.

“¡Ampolla de cervesa al pedestal de l’estàtua!
Aquesta, Fritz, és la nostra època, avui contra el passat,
contemporani.” I la passió continua.
Contra la seva acció, aromes. Cambres contra cròniques.

Res ja no mor amb pur morir
les coses ja sols es descomponen.

El temps és el mal. El mal.

Observem, ens preguntem, també intentem respondre. John
Ashbery en el seu llibre Alguns arbres, respon. Primera part del poema A la
muntanya, responent una pregunta.

Vaig anar a les muntanyes perquè m’interessaven
els sopars fabulosos d’hostes distants i greus.

Vingueren les guineus amb llums inacabables.

Algun dia faré la paret
de la capsa que mostra tots els angles.
Ballaré com una pilota.
Les torres de la justícia es belluguen
per descriure els angles que descrivim nosaltres.
Oh hem anat tan lluny
per ensenyar als ocells les nostres fredes maneres.
Vaig sentir un soroll a prop,
la ratlla d’un llumí encès amb compte.
És tard per fer tard.

És tard per fer tard. Els poetes també participen en l’aberració
de les guerres. Hayden Carruth, Em demanen que escrigui un poema contra la
guerra del Vietnam.

Bé ja l’he fet i en realitat
més d’un i us diré
això també

en vaig escriure un contra
Algèria quin malson
i un altre contra

Corea i un altre
contra la guerra en què
em trobava

i no me’n recordo
quants contra
les tres

de quan era un xaval
Abissínia Espanya i el
comtat de Harlan

i ni un bri d’alè
no va ser restituït
a cap

gola esqueixada
d’home dona o nen
ni un ni

un
sinó que la mort anava fent
sense desviar mai la vista

només de tant en tant
amb un mig somriure furtiu
per assegurar-se que jo m’hi fixava.

A la guerra entenem que tota humanitat desaparegui, però què
passa quan això ens taca tots els àmbits de la vida civil? La majoria de poetes
escullen el camí difícil, hagin de morir o hagin d’emigrar, que molts cops és mitja
mort. Un poeta nascut a Anglaterra que decidí ser nord-americà, un dels grans del
segle XX, Auden, arribà a dir coses com “Una cultura val el que valen els boscos
que té” o “Si ja sap les respostes, per què, doncs, som aquí, per què hi ha pols i
tot?”. Però anirem a un altre poeta que va adquirir la nacionalitat nord-americana
després de fugir de Rússia, el premi Nobel Joseph Brodsky, que acabà agafant
l’anglès com a idioma poètic. Una cançó, Joseph Brodsky.

Tant de bo fossis aquí, amor,
tant de bo fossis aquí,
tant de bo seguessis a prop
al sofà amb mi.
Teu podria ser el mocador,
la meva llàgrima, suspesa al mentó.
És clar que podria ser
a l’inrevès.

Tant de bo fossis aquí, amor,
tant de bo fossis aquí,
al cotxe, al meu costat,
per canviar de velocitat.
Aniríem a parar a un altre lloc,
en una platja desconeguda,
o, en cas contrari, faríem cap
on hem estat abans.

Tant de bo fossis aquí, amor,
tant de bo fosis aquí,
tant de bo no sabés astronomia
quan surten els estels,
quan la lluna escuma l’aigua,
que sospira i s’apresa en el seu son.

Tant de bo no fos encara plena
per trucar-te per telèfon.

Tant de bo fossis aquí, amor,
en aquest hemisferi,
mentre m’assec al porxo
i bec glops de cervesa.
És el vespre, el son es pon;
els nois criden i les gavines ploren.
De què serveix oblidar
si a continuació ve la mort?

Un poema gairebé anodí, per atansar-se gairebé amb traïdoria a
tothom, per concloure amb aquests versos teribles: “De què serveix oblidar / si a
continuació ve la mort?”. En tot cas, l’amor sembla planar en les poques sortides
que tenen els poetes i els q ue no ho són. Elisabeth Bishop ho ha burxat, tot això.
Sextina.

La pluja de setembre cau sobre la casa.
En la llum que declina, la vella àvia
asseguda a la cuina amb el nen
a vora de la petita estufa
marca Meravella, llegeix acudits a l’almanac,
xerra i riu per amagar les llàgrimes.

Pensa que les seves equinoccials llàgrimes
i la pluja que repica en el sostre de la casa
van ser pronosticades a l’almanac,
encara que és una d’aquelles coses
que només sap una àvia.
La caldera de ferro canta sobre l’estufa.
Ella talla una mica de pa i diu al nen:

Ja és l’hora del te; però el nen
contempla la tetera i les petites, dures llàgrimes
que ballen com boges sobre la roent, negra estufa,
com deu ballar la pluja sobre la casa.
Endreçada com és, la vella àvia
penja el savi almanac

amb el seu cordill. Com un ocell, l’almanac
entreobert, sembla que vigila el nen,
sembla que vigila la vella àvia
i la seva tassa de te plena de llàgrimes.
Ella tremola de fred i diu: la casa
està gelada i aboca més llenya al foc.

Havia de ser, diu l’estufa
marca Meravella. Sé el que sé, diu l’almanac.
Amb llapis de colors, el nen dibuixa una casa
tibada i un camí sinuós, dibuixa el nen
un home amb botons com llàgrimes
i orgullós ho ensenya a l’àvia.

Però en secret, mentre l’àvia
s’afanya vora l’estufa
petites llunes cauen com llàgrimes
d’entre les pàgines de l’almanac
en els testos de flors que el nen
col•locà amb cura davant de la casa.

Temps de plantar llàgrimes, diu l’almanac,
L’àvia canta a la meravellosa estufa
I el nen dibuixa una altra inescrutable casa.

Tancarem el cicle de la pluja de l’Elisabeth Bishop amb Pel matí
pluja.

L’enorme i ingràvida gàbia s’ha fet miques a l’aire
alliberant pel que sembla, un milió d’ocells
que amb esbojarrades ombres no tornaran,
els barrots de la gàvia caient a pes.
Res de gàbies, res d’espantar ocells, la pluja
s’il•lumina ara. Pàl•lida cara aquella
que intentà resoldre el trencaclosques de la seva presó
i només ho aconseguí amb un petó inesperat,
les insospitades i pigades mans del qual, s’encengueren.

De l’Elisabeth Bishop hem començat amb el poema Sextina.
Sextina és un concepte que a Catalunya ens du al Joan Brossa irremeiablement.
La Maria Pujol, membre dels Amics de Joan Brossa, ens recitarà un poema d’un
altra gran poeta, la Sharon Olds. Podia haver estat el Poema a l’himen o el Poema
a les mamelles: “Van néixer quan jo ttenia tretze anys, em van créixer al mig del
pit, ara tenen quaranta anys, són sàvies, generoses.” Però serà Torno a maig del
1937.

Els veig drets a les portes d’entrada de les seves
universitats, veig el pare que surt
per sota l’arc de pedra sorrenca de color ocre,
les rajoles vermelles centellegen com plats de sang
inclinats darrere el seu cap, veig
la mare amb uns quants llibres lleugers al maluc
dret, a frec de la columna de totxos,
les portes de ferro forjat encara obertes darrere seu, les
puntes d’espasa refulgents en l’aire de maig,
estan a punt de graduar-se, estan a punt de casar-se,
són joves, són ximples, només saben que són
innocents, que mai no farien mal a ningú.
Tinc ganes d’acostar-m’hi i dir-los: Atureu-vos,
no ho feu –ella no és la dona idònia,
ell no és l’home idoni, fareu coses
que mai no podeu imaginar que fareu,
fareu mal als nens,
patireu d’una manera inimaginable,
us voldreu morir. Vull acostar-m’hi
sota la llum del sol de finals de maig per dir-ho,
la preciosa cara dolça i delerosa d’ella es giraria cap a mi,
el cos patètic bonic intacte,
la cara arrogant i atractiva d’ell es giraria cap a mi,
el cos patètic bonic intacte,
però no ho faig. Vull viure.
Els agafo com ninots de paper masculí i femení
i refrego els malucs de l’un contra els de l’altra,
com estelles de pedra foguera, com si volgués
treure’n espurnes, i dic:
Feu el que hagueu de fer, jo ho explicaré.

.Anem acabant, però em quedaria una mica de recança si no
parlàvem del Black Mountain College, a Carolina del Nord, que a mitjan segle XX
va revolucionar les arts, tota una universitat dirigida per poetes, amb mètodes
trencadors. Josef Albers, un d’ells, deia que podem arribar a sentir-nos asfixiats
pel coneixement, però mai per l’experiència. Segurament, el poeta més important
d’aquest Black Mountain College, va ser Charles Olson. Poemes de Maximus, el
nº 5.

l’amor no és fàcil
però, ¿com podràs saber-ho
Nova Anglaterra, ara
que la pejoraticràcia està aquí, com
ho estan els tramvies, oh Oregon, s’atabalen
per la tarda, ofenent
una ventresca negra i daurada?

¿com faràs el cop de gràcia,
espadatxí, l’espasa blava i roja
quan, anit, el teu objectiu
era la malalta música, música, música
i no un joc de cartes?

(oh home de Gloucester
teixeix
els teus ocells i els dits
un altre cop, les teves teulades,
com camisa neta i estesa assolellada
pel galó americà amb altres com tu,
la superfície desintrincada
d’un faune i l’atuell oral
dels sàtirs de Lesbos
o mata mata mata mata mata
a tots aquells que tracten de vendre’ Si Charles Olson és un dels poetes que cal recordar del Black Mountain College, Robert Creeley no es queda enrere. Una forma d’adaptar-se.

Els meus enemics van venir a buscar-me,
i amb ells una dona ben bonica.

I, déu, vaig pensar, això sí que és el final,
que jo no sóc pas molt resistent, que diguem.

Fins i tot posant-me del seu cantó i contra mi,
afalagat pel seu interès.

Estava ajagut davant d’ells,
i els mirava amb ulls de xai degollat,
pensant si això em podria ajudar.

I aleshores ella s’inclinà cap a mi per mirar-me,
i era una dona ben bonica.

Són força llestos d’enviar primer el més fort, vaig pensar.
I la vaig besar.

I la van mirar i ens van mirar amb molta cura,
per a no caure en cap parany.

Però ¿com explicar l’amor, fins i tot quan es busca?
Jo vaig creure en ell.

L’amor, l’amor omnipresent. La Sylvia Plath… què podem dir d’ella avui? “El meu paisatge és una mà sense cap ratlla, / els camins lligats en un nus, / el nus sóc jo.” “Com una aranya, teixeixo miralls, / fidels a la meva imatge, // no dic res sinó sang.” Aquests han estat versos d’un poema d’Arbres d’hivern, però potser el cim de la seva poesia és a Ariel. D’Ariel, aquest poema, El correu.

La paraula d’un caragol servida en una fulla?
No és meva. No l’acceptis.

Àcid acètic en una llauna precintada?
No l’acceptis. No és genu
Un anell d’or amb el sol a dins?
Mentides. Mentides i tristesa.

Gebre en una fulla, la immaculada
caldera, que parla i espetega

tota sola al cim de cadascun
dels nous Alps negres.

Desfici pels miralls,
el mirall gris del mar que s’esmicola…

Amor, amor, estació meva.
I arribem a la darrera estació, i ho farem en la veu de l’Anne Sexton un altre cop. Podríem haver escoltat un munt d’altres poetes que no hem seleccionat avui, en honor a tots ells, en honor a la Poesia, Petit filferro, de l’Anne Sexton.

La meva fe
és un gran pes
que penja d’un petit filferro,
com fa l’aranya
que penja el seu fill a una teranyina,
com fa el cep,
retorçat i de fusta,
amb el raïm
de grans com ulls,
com tants àngels
quan ballen a la punta d’una agulla.

Déu no necessita
tant de filferro per mantenir-Se allí,
sols una vena prima,
amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d’amor.
Com és sabut:
L’amor i la tos
no es poden amagar.
Fins i tot un xic de tos.
Fins i tot un xic d’amor.
Així que, si tan sols tens un filferro prim,
a Déu tant li fa.
Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus que serveixen
per obtenir una Coca-Cola.