No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

29 de maig trobada poètica dedicada a Imma Forment Giralt

Poesia

Paraules amarades de sentiment,

deixar al vent un tros d’un mateix

i poder ser un amb tots,

obrir el cor de bat a bat

o potser compartir pensaments,

lletres i paraules a flor de pell…

 

Camins…

Camins que em porteu

pujant per sobre els cims,

on més fort el sol brilla

allà mai no hi arriba el soroll

que aquí baix ens martiritza,

ni la fortor dels que no estimen

ni l’amor ni la vida…

 

Som o aparentem?

Quanta distància hi ha

entre el que som

i el que aparentem?

On estem bé,

quan som

o quan aparentem?

I els altres saben

que no saben qui som?

i que només coneixen

el que aparentem?

 

Està cansada

De tan ballar la lluna

amb les ones, que no paren,

aquesta nit està cansada.

Ara diu que demà no sortirà,

que vol quedar-se a descansar;

les estrelles estan desolades

i una protesta han preparat,

amb pancartes al sol s’han enfrontat,

que molt cortesament s’ha excusat.

Reina de l’amor i princesa de la nit,

no em pots aquesta nit fallar,

que amb ell vull després ballar.

 

El tros que falta

Enyors d’un somni

viscut a mitges,

el tros que falta

es va trencar

a trenc d’alba.

 

 

Mai

Jo no ho sabia ni volia saber-ho,

no hi havia cap raó,

pera les raons res no tenen a veure

amb les intencions dels que mai,

però mai, estimen, sols busquen emocions

que avalin les seves raons.

 

Només un joc

L’estimava tant… i sense cuirassa,

però, per a l’altre, era només un joc,

un joc, potser jugat massa vegades;

ella, plorant se’n va anar, tot dient

amb ningú mai més no tornis a jugar,

que un dia, potser, tu hauràs deplorar…

 

Per què brilles?

Germana lluna, ens veus a tots, oi?

Com pots brillar, si ho veus?

Jo de vegades no puc somriure

si penso en tots els nens,

si penso en totes les dones,

si penso en tots els animals,

si penso en pobles que no són lliures,

si penso en la fam,

si penso en les guerres,

si penso que no hi ha justícia,

si… penso… penso… penso…

Tu també hi veus i penses,

doncs digues-me… per què brilles?

 

Navegant

Navegant

entre les teves paraules,

els meus ulls s’endinsen

enmig de les ones.

El vent,

la lluna,

la remor del mar

¡ jo ens adormim,

esperant…

somiant…

navegant…

 

 

Junts

Quan arribi el nostre moment,

sabrem que sempre hem estat

i junts restarem aquí, allà i sempre,

reconeixerem el tot en un instant…

 

 

I trobaràs flors

En el camins més esquerps

trobaràs les flors més belles,

a voltes perdràs el camí

però has de seguir, sense por,

pujant trobaràs el sentit de la vida.

Quan arribis a dalt la carena,

veuràs de lluny la teva vall,

l’estimaràs com mai, i sabràs

que el camí s’ha acabat.

 

 

Vull saber

Vull saber què queda dun bes

quan es perden els amants

separats per carrers sense nom.

 

 

Com sempre…

Ni sé com, ni vull saber-ho,

però segur que passarà,

enmig del sol i la lluna,

entre l’espai i el temps,

llavors serà el moment,

junts serem, com sempre…

 

 

Fils de seda

Les meves llàgrimes

són com fils de seda,

me’n faré un gran niu,

m’hi aclucaré i ploraré,

la seda m’acaronarà,

seré mort i renaixença

i un dia sortiré del niu

volant com un bell ocell

d’amor, llum i foc…

 

 

 

 

 

Somnis ferits…

Allà, a 1’horitzó mar endins,

entre el cel blau i el blau marí,

resten els meus anhels

amarats de terra, esperant

que l’onatge i les nits de lluna

els curin dels somnis ferits…

 

La presó

Enrocat dins la seva presó

de paraules dites amb desgana

se sent pobre, pobre d abraçades;

ara ella no hi és, va marxar a l’alba,

és que no tenia somnis,

cap li’n quedava, ell els va llançar,

un a un, fins a despullar-la…

 

Jugàvem…

Jugàvem saltant ones,

unes ens arrossegaven

a la sorra protectora,

altres ens revoltaven

mar endins, i ben plans

lliscant per l’aigua i el sol

gaudíem del nostre mar…

 

Busca el camí…

Si véns, busca el camí que fa drecera,

és molt petit, té pedretes de colors,

tarongers i una font d’aigua dolça,

un banc blau per descansar

i escoltar la música del temps…

 

Ja torno…

Torno ara, de seguida,

només era un petit instant;

un instant perdut o guanyat?

doncs ara mateix no ho sé,

sols sé que encara em fa mal…

 

 

Me’n vaig

Me’n vaig al meu cim

amb llum de lluna plena,

allà rés no és mai confós

i fa olor d’herba fresca.

 

 

 

 

Petit punt

Sols sóc un punt

dins d’aquest horitzó

que tots naveguem,

només tinc un anhel

i és que el petit punt

tingui un poc de llum…

 

 

Sols paraules…

Res no vull, res,

utilitzeu tot de mi,

no puc suportar,

aquest món

malalt de fam…

paraules,

sols paraules…

 

 

En un racó

El cor no em fa cap cas,

jo sense parar li vaig parlant

i ell, ni cas, no em vol pas escoltar

—però no veus que res en treus—,

i ni cas, si no me n’adono

en un racó sol i trist

torna amb el seu tema a somiar.

 

 

Harmonia

No calia equipatge…

buscaven ses mirades,

allà res més mancava

per poder estimar-se…

L’estelada, la lluna

i el so de les ones

que en fila anaven

amb ells a estimar-se…

Ell per ella delia,

ella mirant-lo es fonia,

allà a la sorra junts

harmonia era estimar-se…

 

 

Per tu i amb tu…

Els somiadors sols

sou una gota en 1’oceá,

repeteixen…

La llibertat no existeix,

només és una quimera,

repeteixen…

Les lleis i els costums

caminen plegats,

repeteixen…

Tots els lluitadors

acaben sacrificats,

repeteixen…

Llibertat estimada

per tu i amb tu sempre…

 

Distància

Diferents són les dues imatges

que el meu cor de tu en conserva.

I és que no entenc la distancia

que hi ha de l’una a l’altra,

si les dues em parlen de tu;

una t’enyora amb tendresa,

l’altra, ho sento, no t’aprecia.

 

Per a tu, mame

Fa molt poc que em vas deixar

i no puc dolçament recordar-te,

el dol encara guanya el pensar,

només sé que encara em faltes…

Roses blanques del meu roser,

les més belles sols per a tu, mare,

em recorden les teves mans

acariciant la meva cara…

 

Qui sóc…

Qui sóc, encara em pregunto,

no sé per què, a vegades

les preguntes es van sumant,

fins i tot es multipliquen

les raons que em divideixen

i resto esmorteïda en un

racó de la meva cambra…

 

Alpou…

Al pou t’he trobat,

nena petita bonica,

aprenent a estimar.

De tot t’enamores,

la terra et fascina,

el verd de la gespa,

el groc dels camps

i el llaurador sembrant

que sempre et fa somiar

amb la llum del seu mirar

Sols tu…

És tan dolç el teu mirar

i la teva veu tan dolça,

que quan et tinc a prop

els meus sentits vessen

caramels de menta i me!…

 

 

Boira persistent…

Tenia el cor ple de boira

i m’he trobat amb l’alba,

venia plena de llum,

la volia i l’he cridat…

La boira també s’ha quedat.

 

 

Contracorrent

A contracorrent lluitaré amb el temps,

el temps del meu jo perdut sense nord,

sense nord ni sud, només un malson,

un malson per equipatge que volarà,

volarà amb el vent a contracorrent.

 

 

Isi…

I si busco a la mar

la resposta que no trobo?

I si em diu que no la té?

Em perdré dins la nit

fins que es compadeixin

de mi el cel i els estels…

 

Muntanya negra

Volaré fins a trobar-te,

“estrella meva llunyana” ,

he de rumiar la manera

de poder saltar per sobre

d’aquesta muntanya negra,

que vol robar-me les ales…

 

Vent de ponent…

El vent que ve de ponent

desperta les onades

que trenquen el mirall

on es mira la lluna,

que confosa s’amaga

enmig d un trist núvol blanc.

 

 

 

 

 

 

Jo i el vent

Anàvem jo i el vent

lluitant amb el temps;

ara penso que no calia

córrer tant jo i el vent;

millor que vinguessis tu

lluitant amb el vent

a contracorrent…

 

 

Només la lluna…

El cap baix,

el cor trencat,

l’ànima plorant,

els ulls secs;

ningú no la mira,

ella no ho vol,

només la lluna

la pot mirar.

 

 

No sé res

Quan crec que ja tot ho entenc

al moment ja sé que no sé res

i a cops torno a començar

com si mai no hagués entès res…

 

 

Joc d’enganys

A voltes encara espero,

que no desespero,

una paraula o sols un mot,

em tregui la certesa que els somnis

i els teus ulls no han jugat

al joc dels enganys…

 

 

Dins l’aigua

Tenia els peus dins l’aigua

d aquest mar que era nostre,

la seva fredor m’ho va dir,

aleshores vaig recordar

en els teus ulls haver-ho vist,

vaig agrair a les aigües

que em diguessin la veritat…

 

 

Present…

Penjada d un núvol blanc

vull ser ara aquí present,

present aquí o allà?

que més dóna on,

vull ser present en el present…

 

 

Temps perdut…

Si véns, busca el camí que fa drecera;

és molt petit i té pedretes de colors,

tarongers i una font d’aigua dolça,

un banc blau per descansar o per meditar

i escoltar la música del temps perdut.

 

 

El cap cot

Tenia la mirada perduda,

el cap cot i el parlar confós,

sols volia amagar 1’ánima;

“besa’m” ,

ella li demanà,

la va besar…

Amarg fora el darrer,

trist i marginat bes.

 

Línies…

Anava caminant i pensant

i m’he topat amb una línia,

és d’or però no la puc saltar.

No m’agraden gens les línies,

siguin d’or, argent o de ciment;

em recorden els murs inclements…

 

Fugir

Si jo pogués fugir

d’aquest clot tan profund

que tu em vas deixar,

mar endins volaria,

per trobar aquell lloc

al ben mig de la mar,

on dormen els estels

cada nit d’estiu…