No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

29è FESTIVAL DE LA POESIA 15 d’octubre de 2016

Olga Xirinacs, pots estar contenta de com va sortir el 29è Festival de Parets, els rapsodes van afinar bé els teus poemes! Després de la deliberació més dura del  jurat d’aquest certamen, vam atorgar el primer premi al BALTASAR FONTS, excel•lent en la Cançó perplexa, del Salvador Oliva, i en Possessió, de l’Olga Xirinacs. A continuació, els segon i tercer premi van anar al PERE NOGUERAS i al JOSEP Mª DIÉGUEZ.
Pel que respecta a la Poesia Inèdita, ja ens va sorprendre, quan vam obrir les pliques, la comitiva de poetes tarragonins finalistes, afegint-se a l’homenatge de l’Olga Xirinacs. El resultat va ser:
1.- AURELI TRUJILLO CABEZAS (Reus) per “Instants”
2.- Mª DEL CARME ALERM I VILOCA (Cerdanyola del V.) per “El darrer combat (sonet)”
3.- CRISTINA ÁLVAREZ ROIG (Mollet del Vallès) per “Llàgrimes de perfum”
Van obtenir una menció honorífica:
CARME LÓPEZ ARIAS (Tarragona) per “La dansa dels sentits”
ENRIQUETA MOIX MARÉ (Montblanc) per “Lletres trencades”
Moltes gràcies a tots els qui heu participat i esperem que l’any que ve, amb el número rodó de la 30ª edició, encara ens surti més rodó tot!

 

Poema del bon matí
(Olga Xirinacs)

Poema del bon matí,
el de les coses petites,
la paraula que comença
i també el primer somriure,
i l’olor del pa calent
i l’aigua que raja fresca
que va desvetllant els somnis
i els pensaments que floreixen.

Poema del bon matí
que busca l’amor i el troba,
que no s’espanta del dia
perquè l’hora encara és jove.
Avui neix una claror
que ahir encara no sabia:
té necessitat de tot
i ho demana sense mida.

És un començar en no res
i estrenar les mans tan vives
i uns llavis que mai no es cansen
de besar la pell tan fina.
Amor, si el carrer és glaçat
i cap ocell no et desperta,
no deixis entrar la por,
no l’escoltis! Que no és certa.

Cal desvetllar tots els somnis
i renovar l’esperança,
deixar el malson i l’angoixa:
no oblidem que la nit passa.
Poema del bon matí,
el de les coses petites,
que s’acabarà i que torna,
que ens porta el goig i ens fa lliures.

la muralla

La casa a la muralla és un fetus de pedra.
L’entrada és de rajola, fresca,
d’aspidistra n’hi havia hagut sempre,
conventual, severa, amb arrogància notarial.
Hi ha una escala amb miralls, estreta i fosca
i a dalt els dormitoris amb vànoves de seda carmesí
i balcons amb cortines vermelles.
La pica d’aigua és de marbre esgrogueït, antiga,
i a les finestres hi ha muntants de fusta
amb motllures corcades.
Dalt de tot hi ha un jardí
amb baladres, troanes i palmeres,
des d’on es veu el mar i la ciutat,
tot en ordre: és un jardí de guaita
sobre la pau dels morts.

Un temps va ser casa de putes.
La mestressa portava permanent i rebia els clients
cordant-se la bata de seda blau cel,
regal d’un mariner xinès, esmolat com un fus.
Bevien conyac de garrafa
i sortien al jardí a prendre la fresca.
Era fosc sobre les pedres romanes
i algú orinava daltabaix,
com l’antic sentinella de ronda,
sempre s’havia fet així, i ningú no es pensava
profanar les grandeses de l’imperi.
complien, i això és tot.

*
A la taula del bar, la dona desplega un mapa
i amb l’ungla de porcellana assenyala un punt.
El mapa està gastat pels plecs, s’hauria dit
que la dona ha viatjat molt,
i no ha fet sinó Càceres, València i Tarragona,
que és prou, segons es miri, per una puta de províncies.
A la dona els ulls se li mengen la cara
com plats de tinta i ressegueix el mapa.
Sona la Capona més amunt del bar
i la dona, acostant-se a l’home que beu,
mostra l’escot amarat de Poison de Dior.
Clava l’ungla a Amsterdam,
punt fulgurant a la ruta dels seus somnis:
Vull ser una puta de vitrina, diu,
i l’home, somrient, li plega el mapa.

HO DIU LA BÍBLIA I NO ÉS MENTIDA

Muralla endins hi ha un bar de putes,
muralla amunt hi ha deu canonges.
Les unes van de nit
i els altres van de dia,
tots plegats fan el cicle del temps.
Acompleixen les hores i els ritus
al so vibrant de la Capona,
que batalla per bons i dolents,
tal com està manat des dels rellotges públics.
Tots i totes s’afanyen per la vida
celestial i carnal,
potser les unes més que els altres,
és cosa de l’ofici, prou sabuda.
De tard en tard, recordo aquella dita subversiva
i em pregunto, sabent que la resposta ja està escrita:
¿Qui arribarà primer
a la terra promesa?

EL CRANC

La Marina juga al sol
amb la closca d’un cargol;
s’ha volgut tombar d’esquena
i troba un cranc a l’arena.
El cranc és petit,
li puja al dit
li passa pel nas,
li baixa pel braç
el cranc s’ha espantat
i ja s’ha amagat.

LA BARQUETA SARDINERA

La barqueta sardinera
porta la llum al darrera.
La sardina té l’escata
pintada amb pinzell de plata.

Els seitons i les sardines
semblen cosins i cosines.
El verat és tot ratllat,
la lluna l’ha pentinat.

Pa d’àngel
Olga Xirinacs

Ve l’hivern, amb les blanques
matinades de glaç.
Amb les nits més profundes,
on el núvol, la lluna,
i una estrella fugaç
enyoren, i no ho saben,
l’escalfor de la llar.
Ve l’hivern i es prepara
un pessebre estimat;
adobeu els camins,
que el pas sigui ben pla,
reforceu la teulada,
que potser nevarà.
Les mans feinegen, tèbies:
bancs de pedra, un ramat,
cadiretes de boga
per seure a conversar,
pells de xai, pa i olives,
tot està preparat.
Quan arribi el pa d’àngel,
tot el món florirà.

PRENEU LES ROSES (Olga Xirinacs)

*
15-3-16
*
“Preneu les roses, ara que encara hi sou a temps”,
això ens aconsella la dona vestida de setí sobre coixins de seda i voltada de roses.
En contrast, la meditació de la noia bizantina ens entristiria si no fos per la petita rosa que porta a la diadema: un botó de pitiminí, potser, que alegra el moment i el gest.
*
El dia s’inclinà amb un plor de llum
per contemplar el teu cos entre les roses:
vellut sobre vellut, creixia el gust
d’aquella sang encara no vessada.
S’apuntalava l’aire en el silenci
navegat pel desig que arriba a port.
Les flors collides al matí rendien
altives llances vegetals; vetllaven
incendis màgics en la soledat
de les blanques parets de la cambra.

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d’una terra sense nom.
Les dic a poc a poc, a mitja veu,
en el repòs del temps que ens va vencent.
Dins dels llavis encesos de juny
hi ha un poema que et besa lentament.
*