No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

Trobada poètica del mes de gener 24-01-2016 Festa Major d’hivern

        Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres

Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres

posades com ocells damunt els cables tensos

dels esperits fidels als himnes de la vida,

un martell plorarà per la llum apagada.

El dia portarà corones de mimoses.

Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.

El sol tindrà a la boca la seva sempreviva

i noves veus diran l’alegria de l’aigua.

Els vent devastarà el fanal i l’estàtua.

Els estius lluiran les seves bruses grogues

i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos.

Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes,

Orfeu seduirà les anònimes bèsties.

Vindran els plenilunis a fer fremir les verges

que esperaran l’amor entre els grills i l’acàcia.

Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d’herba,

el temps farà dringar un cascavell d’estrelles …

 

 

EL NOU DIA

Sí, hom veurà més enllà d’aquestes estrelles taciturnes,

més enllà d’aquesta llarga nit de mans crispades,

per damunt els meandres de sang i foc,

per damunt els munts de runes fumejants i tenebres xopes de llàgrimes,

per damunt el dolor dels vius i dels morts,

aixecar-se la màgica claror precursora.

Vindrà enmig del gran silenci de tots,

d’un gran silenci inefable de sang aturada i d’ala que s’allarga.

Vindrà lentament com una llum coronada de somnis naixents i d’innocències porugues,

com una plenamar de tremolosa placidesa i d’escumes de pures nostàlgies,

com un bressol curull d’astres recents, d’aigües immòbils d’estupors i d’aurores boreals exànimes.

Pujarà al món com una saba calenta amb anhels celestes.

Les aloses es perdran a l’infinit emportant-se les darreres angoixes,

les neus eternes dels cims es fondran per fer-se abraçada d’ample riu,

de sobte els perfils dels homes tornaran a ésser humans i familiars

i cada ànima serà un íntim repicar d’hosannes.

I a frec encara del record de la finida grandesa heroica del martiri

– espetec de banderes, nervis de clarins, terra a la boca i negres les mans –

els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures.

Pàtria Nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d’obrir els ulls al teu destí d’escumes i palmeres,

homèrica meravella que sorgeixes de la visió i el suplici dels que t’han volgut amb l’intel.lecte i amb les venes,

cor flamejant que rodoles pel glaciar d’una Europa pusil.lànime i bàrbara:

quin alè de volcà florit et gronxa? Quina tèbia cascada de vellut t’agombola?

Et redreces al centre de la història viva de la Humanitat com una imatge de bellesa eternal,

amb el geni vindicatiu d’unes races el fecund dolor de les quals grava el seu perfil damunt el granit de la Immortalitat.

Pàtria Nova! Els teus fills predilectes han eixamplat els àmbits dels teus futurs,

han fet rectilínies i infinites les teves rutes.

Comences a caminar pel Tiberíades de la Victòria amb una tristesa majestuosa.

Et saluden des dels fons dels segles tota la bondat i amor de la terra.

 

 

A MOLTS LLOCS D’AQUEST MÓN …

A molts llocs d’aquest món hi ha grans espais de blat madur

amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d’aquest món el dia cau com una poma

– que l’arbre de la nit ha madurat – de llum i aroma.

A molts llocs d’aquest món hi ha torres negres d’anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d’aquest món l’amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d’aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes … Oh cor feixuc, què més demanes?

 

 

 

             Les violetes

Hi havia estels. Alguns. Primaveres que entraven
com desigs fins al ventre de l’obscura muntanya
ajaguda talment un dolor solitari…
¿Anava més enllà dels petextos de l’ésser,
ell que potser lliurava son ombra a un violí?
¿Es perdia sa angoixa com esbart cel enlaire
que finalment es fon en l’alçada i la llum,
com la fosca sageta que en si mateixa esgota
la força de la corda que amb brusca riallada
la llança al seu destí?
Distret en les distàncies, tots els seus pensaments
entraven i sortien com invitats estranys
a la festa il·lusòria d’un hoste inconegut.
Eixia de les nits. Tampoc no perduraven:
finien com l’amant que, sadolla, s’adorm
amb l’aire que li eixuga la suor de l’amor,
ja en el somni de l’alba en què murmura un nom…
I va arribar la nit de visitació
prop d’una mar serena i sota astres benignes,
jagut dins una barca, i com dret sentinella
en sa vetlla d’alerta de l’ànima i el cor,
Arnau sentí les veus que lligaven la veu
en la força i tendresa d’un accent inefable
i va estendre l’oïda talment una catifa
d’intern acatament als mots que dansarien
més enllà de l’alè innombrable dels déus.

 

 

COM…

Com aquell que se’n va amb la maror i el crepuscle,
com la pluja s’adorm en les fulles del salze,
com petjada d’amant devers l’amor que bleixa,
com el vent que transforma la immòbil faç de l’aigua,
com el conquistador que uneix gandera i terra,
com les vocals d’escuma de la mar riallera:
així voldria jo que entressis, Poesia,
amb l’ocell, la foguera, el somni i les estrelles…

 

 

 

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat…
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m’adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles és cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases…

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l’enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l’estelada infinita, indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca…

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia, d’aquest voler-se abraçar a la papallona de l’instant com si fos una columna…?

Les negres cornetes sonaran per a tots…!