No s'ha trobat res

Disculpes, però no s'han trobat resultats. Potser cercar us ajudarà a trobar una entrada relacionada.

Trobada Poètica del mes de setembre dedicada a Montserrat Abelló i Soler

Sovint diem

això és la fi,

cap música ja no controla

les nostres esperances.

 

Però hi ha ulls que no coneixem

que escruten l’horitzó,

llavis que xiuxiuegen.

 

Orelles que perceben,

que amatents escolten

allà al fons de a nit.

 

Aquesta és la força que busquem,

l’amor que aprenem a sostenir

contra el caire del temps.

 

pàg. 55

Pertany a l’opuscle: Contra el caire del temps

Títol del llibre: Dins l’esfera del temps

 

Marxaré per

un llarg camí
ja no hi retrobaré la veu,
l’amic. Aturada en el
camí, desconeixeré
la meva ombra allargada
al portal dels adéus.
La mà estirada plena
de records d’ahir.
I, amb l’esguard fit
a l’horitzó, esperaré
el meu propi retorn.

(Del llibre Paraules no dites)

* * *

Caminem a l’atzar
sota l’impuls
d’una nova certesa,
amb ulls àvids, oberts,
per abastar-ne un escaig
de llum, i esperem.

La mòrbida son de dies,
dits més venturosos,
se’ns apareix com un
bàlsam insípid de
somnis túrpids.
I, sobergues, ens alcem contra
mites, déus i profetes!

(Dins El blat del temps)

* * *

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

(Dins Foc a les mans)

* * *

Desenes de miratges,
cercles i més cercles,
aigua que gira vertiginosa,
sempre engolida.

Al mig, la força
d’una mirada que juga
amb la dolçor de la pell
i busca l’arrel
fonda de l’aigua.

El que tinc és
un llapis a la mà
un paper estès davant meu,
i el desig d’escriure
noms plens de tendresa.

El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l’oblit.

Jo no ho voldria
i busco
el roig de la sang
pell endins.

(Dins L’arrel de l’aigua)

* * *

Desembasto els anys
que damunt del cos
s’han tornat cuirassa

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m’adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps

Però em queden els ulls i sé
que dins d’aquest cos
encara m’hi corre ben roja la sang.

(Dins Són màscares que m’emprovo…)

* * *

 

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles

Com pintora
que pinta i torna a pintar
una mateixa imatge

Així jo voldria emmarcar
una i una altra vegada
cada paraula.

És com si sols tingués
la sentor de les coses
i n’hagués oblidat tots els noms.

Se m’obren immersos els ulls
i em tremolen les mans.
Sóc com una ombra que pensa

que ha perdut el pes de tants anys.
I ara és volva lleugera que sura
en l’aire i enduta pel vent,

s’acosta i s’endinsa pels ulls.
Hi endevino records, enciseres
imatges allí contingudes.

I és estrany el missatge i la meva
ombra us reté. Mentre intento
copsar-ne tossuda el secret.

 

DESENES de miratges,

cercles i més cercles,
aigua que gira vertiginosa,
sempre engolida.

Al mig, la força
d’una mirada que juga
amb la dolçor de la pell
i busca l’arrel
fonda de l’aigua.

El que tinc és
un llapis a la mà
un paper estès davant meu,
i el desig d’escriure noms plens de tendresa.

El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l’oblit.

Jo no ho voldria
i busco
el roig de la sang
pell endins.

 

El blat del temps.
Barcelona: Columna, 1986.

Caminem a l’atzar
sota l’impuls
d’una nova certesa,
amb ulls àvids, oberts,
per abastar-ne un escaig
de llum, i esperem.

La mòrbida son de dies,
dits més venturosos,
se’ns apareix com un
bàlsam insípid de
somnis tòrpids.
I, sobergues, ens alcem contra
mites, déus i profetes!

 

 

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

Són màscares que m’emprovo…
Barcelona: Cafè Central, núm. 63, 1995.

Com ric mireu.
Són màscares que m’emprovo.
Pel temps marcada
moguda per ressorts camino
els ulls oberts ja sense llàgrimes.

Jo mai de tu …

Ja mai de tu no
n’eixirà el silenci.

Un eixam de paraules
et perseguirà arreu.

Esclava per sempre,
dels teus mots.

 

 

Voldria endinsar-me…

Voldria endinsar-me
en el teu esguard clar
i sentir el tacte
de les teves mans
llises, tendres, sense
senyals ni nafres.
Viure amb tu cada un
d’aquells moments en què
se t’aniran fent més fortes
i més dures. I sentir-te
cada cop més a prop meu.

 

 

 

Vine, et vull veure…

Vine, et vull veure
davant meu.
No com pretenies
sinó tal com ets.

Ja res no desfarà
aquesta imatge perfeta,
que ha quedat clavada
en mi.

I d’allò que tant
volies que fos,
ja no me’n queda ni
el més lleu record.

I ara se’m fa més dolça
la certesa
que aquell altre tenir-te
a prop a contracor.

 

 

 

Indicis d’altres moments

Indicis d’altres moments,
llum que ara es concentra
damunt dels malves,
del rosa i el roig viu
dels geranis al balcó
i d’aquell, més esponerós,
encara, blanc, lluminós.

Un repte contra el polsim
negre, que s’alça de l’asfalt.
Com el meu desig intens
de viure.

 

Del llibre “Al cor de les paraules “

 

SOVINT DIEM

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

 

 

VISC I TORNO

Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

(D’El blat del temps, 1986)

 

PLANTAR SOBRE LA TERRA

Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.

(D’El blat del temps, 1986)

 

T’HE ESTIMAT

T’he estimat

amb massa

paraules.

Voldria

poder tornar

a estimar-te

amb una sola

paraula.

(D’El blat del temps, 1986)

 

AVUI LES PARAULES

Avui les paraules

no se’ns quallen a la

boca.

Cauen com fulles,

mortes,

deixalles de sentiments

i d’esperances.

(D’El blat del temps, 1986)

 

 

AL JARDÍ PLOU

Al jardí plou.

L’herba és dreta:

petites agulles erectes,

antenes de la terra,

esponja negra.

I jo romanc callada,

profundament retreta,

amb els fils invisibles

de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,

sempre endinsada en la terra!

(De Vida diària, 1963)

 

MARXARÉ PER UN LLARG CAMÍ

Marxaré per

un llarg camí;

ja no hi retrobaré la veu,

l’amic. Aturada en el

camí, desconeixeré

la meva ombra allargada

al portal dels adéus.

La mà estirada plena

de records d’ahir.

I, amb l’esguard fit

a l’horitzó, esperaré

el meu propi retorn.

(De Paraules no dites, 1981)

 

TU SAPS COM LA LLUM

Tu saps com la llum

es rebel·la contra

estranyes ombres,

contra inexplicables

silencis.

La roda s’encongeix

al voltant nostre. Bogeria

d’ulls, de boques, de falses

paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida

del temps, els marges de la por

estrenyessin els camins.

(De Foc a les mans, 1990)

 

SOMNI ENDINS

Somni endins

planto el pensament,

lliure d’angoixa i de nostàlgia.

I velles imatges,

que ahir foren turment,

em són dolç fruit

d’amor, i de companyia.

(De Foc a les mans, 1990)

 

EN LA FOSCOR DEL CAPVESPRE

En la foscor del capvespre

compto espais buits que

ja mai no podré omplir.

Oh, callades estrofes,

mots que se’ns escapen

dins resquícies de somnis.

Vull retenir-ne el polsim

alat que ens deixen als dits.

(De Foc a les mans, 1990)

 

I DINS MEU UNA VEU EM DIU

I dins meu una veu em diu:

vine amb mi a contemplar

com són les paraules per dintre,

a sentir el pols de les coses.

I llavors penses en aquells

que estimes i amb qui has

conviscut al llarg dels anys

i encara no coneixes

―mirades que fugen,

pensaments tancats, potser

només desclosos en moments

fugaços o en la intensitat

del desig.

Però mai a dins,

sempre a la vora del torrent

de silencis o de paraules;

sempre a punt i amatent,

però sense saber, sense saber.

(De Foc a les mans, 1990)

 

DESIG

Estimo els teus ulls,

les teves mans, la teva boca,

el teus cabells, els teus

llavis molsuts i càlids.

Els narcisos grocs

dins un gerro blau

allargat damunt la taula,

em miren erts i gentils,

elegants, indiferents

a la passió desbordada

del meu viure.

A l’insistent reclam

de la meva mà que escriu.

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

 

LES PARAULES

Les paraules

se m’entortolliguen

a les mans. Em costa

de desprendre-me’n.

Se m’amoroseixen

entre els dits, i

es tornen dolces.

Hi servo la tebior

de moltes mans, de

cossos; la tremolor

de llavis entreoberts

i el tacte de la pell,

espessa de desig,

suavitat

de parpelles closes,

trèmules

damunt d’ulls que endevino

plens de guspires.

Sóc amb vosaltres

a través de la pell

d’aquest cos que estimo.

(De Paraules no dites, 1981)

 

DEIXA QUE EL VENT

Deixa que el vent

esgarrapi el son i que la veu

resti sotmesa.

I enfonsa els dits en

els records, en subtils

espires de claror.

Són històries de debò

les que conjuminen el temps;

i els sospirs es perden en l’aire

i pels batents de les portes

s’escapen els crits.

La fugissera memòria

no computa més que fets,

no el tremolor; la por

del dir o el saber imprecís.

Traç lleu i persistent

que es grava lent sobre la pell.

Una cicatriu inesborrable.

El llum del menjador.

L’ombra de la mà

damunt del paper.

(De Foc a les mans, 1990

 

TOT ÉS UN IMMENS BUIT

Tot és un immens buit,

recordar voldria tants noms

que ja no retinc.

I la nit esdevé cada cop

més fosca, més misteriosa.

Amb l’encens espès de flors

esfullades, de nines esventrades.

De retaules vivents;

de terribles imatges

de pobles vençuts, de cossos

llençats dins fosses comunes.

I voldria tenir el do de poder

aplacar-ne el dolor.

De cridar sense fre,

d’oblidar

tanta impotència.

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

 

HORA FOSCANT

Hora foscant,

a la llum encara indecisa

de la lluna, la ciutat plena

de records m’assetja.

I em pregunto si

són de debò els canvis,

els nous invents sorgits

al llarg d’una existència,

quan encara hi queden

tants nusos per desfer.

(De El fred íntim de silenci, 2008)

 

M’HE ANAT PERDENT A POC A POC

M’he anat perdent

a poc a poc.

Ja no em conec

les mans, els peus.

Visc en una casa

de tants anys

com si, sense voler,

s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,

arribat de lluny,

que s’hi mogués

amb placidesa.

Em rodegen plantes

i flors; roses vermelles

com sang i les fulles verdes

i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim

dels teus llavis

damunt la pell.

I em pregunto

si aquesta casa

on em trobo i aquests

ulls amb què m’ho miro tot,

són meus.

(De Memòria de tu i de mi, ,2006)